Archive for febrer, 2007

Mis colegas antipedagógicos

Mis colegas antipedagógicos basan su legitimidad como profesores en el conocimiento de la disciplina y no en su capacidad de promover el aprendizaje. Consideran, asimismo, que la escolarización va aparejada al aprendizaje y, por lo tanto, el fracaso escolar se debe principalmente al alumno: o no trabaja o no tiene interés o no está capacitado para los estudios. Dicho de forma más tajante, tienden a considerar que el alumno que no aprende no debería estar en la escuela. O, por lo menos, en su escuela. En consecuencia, defienden la necesidad de diferentes itinerarios escolares según el grado de interés, de trabajo o de capacidad de cada alumno.

Mis colegas antipedagógicos conciben un sistema escolar basado en la instrucción y no en la educación y defienden una escuela que se legitima por la tradición. El imaginario escolar de mis colegas antipedagógicos se inspira en un prototipo arcaico de profesores, alumnos y hábitos escolares, muy a menudo enraizado en los recuerdos de su propia biografía escolar, idealizada con el paso de los años.

Mis colegas antipedagógicos asimilan la pedagogía en general a las propuestas de la LOGSE y su rechazo inicial a la reforma educativa se ha extendido fatalmente a cualquier razonamiento o propuesta pedagógica. De ser “antirreforma” han pasado, en pocos cursos, a ser “antipedadogía”. Gracias a la LOGSE han dejado de ignorar la pedagogía para rechazarla.

Yo creo que mis colegas antipedagógicos se equivocan en muchos aspectos. Pienso que mezclan churras con merinas y que en su postura antipedagógica hay un amasijo letal de críticas razonadas, afirmaciones demagógicas, sentimientos de impotencia, de autojustificación y de desesperanza. Pero estos ingredientes no son exclusivos de mis colegas antipedagógicos, pues entre mis amigos pedagogos encuentro muy a menudo los mismos ingredientes…

En cambio, considero que mis colegas antipedagógicos ponen el dedo en muchas llagas denunciando los excesos verbales del discurso pedagógico y recordando que la escuela no solamente es un servicio sino también una institución, que hay mucho “pedagogista” que no domina los fundamentos de su disciplina académica, que se exige mucho a un profesorado que ya hace mucho, que se desprecia toda tradición escolar, que no se parte de la realidad ni del estado real del mundo educativo, que hay una voluntad normativa descomunal por parte de las administraciones, etc.

Por supuesto, hablo de mis verdaderos colegas antipedagogos, no de los gandules, los sinvergüenzas y los ignorantes. Pues gandules, sinvergüenzas e ignorantes también los hay, sin duda, entre los pedagogos.

Y por eso no existe la más mínima ironía en las palabras que acabáis de leer, pues los considero realmente mis colegas. Quizá no los mejores, pero algunos de mis buenos profesores eran antipedagogos avant la lettre. Hay en mi centro algunos antipedagogos de primer orden. Ellos son, honradamente y profesionalmente, tan profesores como yo. Y por ello siempre me he negado a formar parte de cualquier frente, de cualquier “ellos” y “nosotros”.

Considero, pues, que la verdadera y fundamentada postura antipedagógica también forma parte del saber educativo. La “antipedagogía” posee una legítima parte de verdad y me sirve a mí, a pesar de lo alejado que estoy de sus postulados antagónicos, para conocer mis debilidades, iluminar aspectos soslayados, poner en evidencia los desatinos de mis propuestas pedagógicas… incluso, via negationis, para dar valor a mi trabajo en el aula!

No nos hace ningún bien polemizar entre profesores y, especialmente, cuando la polémica se sale de los cauces de la buena educación, el respeto y la inteligencia. Mucho mejor nos iría si centráramos nuestros esfuerzos en tratar de comprender la parte de verdad que cada postura encierra y trabajar, codo con codo, para mejorar la calidad de nuestro trabajo y de nuestros centros educativos. Y admitir, de una vez por todas y sin reparos, que en educación lo poco que sabemos, lo sabemos entre todos.

Comprendo y comparto algunas de las afirmaciones de mis amigos Felipe Zayas o Rafael Robles, pero encuentro más valiosas sus aportaciones en favor de buenas prácticas pedagógicas que su capacidad dialéctica para polemizar contribuyendo a una disputa que juzgo algo estéril.

Publicat originalment a La mirada pedagógica

febrer 28th, 2007

Sortida a l’Auditori de Barcelona

El proper divendres 2 de març anem a l’Auditori a escoltar un assaig de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

El Programa del concert que preparen és el següent:

Intèrprets

Josep Caballé-Domenech: director

Joaquín Achúcarro: piano

Obres

CARNICER: El barber de Sevilla. Obertura

GRIEG: Concert per a piano i orquestra en la menor, op.16

RAKHMÀNINOV: Simfonia núm. 3 en la menor, op. 44

Achúcarro

El pianista solista és extraordinari: esperem poder-lo veure.

Joaquín Achúcarro torna amb l’OBC tres anys després de l’èxit que va assolir interpretant Falla i Ravel. En aquesta ocasió, ens proposa el Concert per a piano i orquestra de Grieg, que integra les millors aportacions del Romanticisme i del nacionalisme, les melodies contagioses i el virtuosisme, i la força i la bellesa de les tonades del folklore nòrdic. També és una oportunitat de retrobar-nos amb el jove director català Josep Caballé Domenech, que està fent una brillant carrera internacional.

1 comment febrer 26th, 2007

Pràcticum de pedagogia

Agnès Ferrando i Diana Tor han iniciat el seu Pràcticum II de Pedagogia de l’ESMUC. Ens acompanyaran a les classes, reunions, activitats, concerts, claustres… i treballarem amb elles. Esperem que la seva estança entre nosaltres sigui molt profitosa. Benvingudes!

Pràcticum pedagogia

L’ESMUC és l’Escola Superior de Música de Catalunya, és a dir la Universitat de la música. Els millors músics de Catalunya – i de molts altres llocs del món… – estudien en aquesta escola, que està situada al costat de l’Auditori.
En la sortida que farem a Barcelona, en parlarem i, potser, en visitarem alguna secció.

febrer 23rd, 2007

Correcció del treball “Els estils”

Estils

Hem fet la correcció dels treballs finals sobre els estils i es poden treure algunes conclusions generals:

La majoria dels Programes de mà són realment bonics. Llàstima que a 4t no tinguem educació visual i plàstica per a fer amb ells el Programa de mà…

Les exposicions als alumnes de 2n han anat prou bé, però en general heu vist que donar classe és realment difícil…!

Les realitzacions de wikis a la xarxa també han anat prou bé, però no domineu gaire la xarxa i el disseny no acaba quedant tan bonic com, per exemple, els Programes de mà. Han quedat, doncs, dues pàgines web dedicades a la música del hip hop i a la música funk respectivament, que poden ser visitades lliurement. La part de vídeos de Youtube ha anat molt bé i la part de penjar música ha fallat una mica…

El grup de les presentacions electròniques ha estat el més fluix: posar textos i transicions és senzill, però afegir-hi música i sincronitzar-les amb el text ha estat… Missió Impossible. No ha sortit en cap grup!!!

En fi, la part més crítica del treball ha estat les descripcions de la música que, en general, són bastant pobres. I això que, des del punt de vista estrictament musical, era la part més important. Part d’aquesta mancança és responsabilitat meva, perquè us hauria d’haver obligat a entregar-me les descripcions abans i tornar-les corregides i imposar una nova redacció. Però em va semblar que si cada grup s’organitzava en llibertat, això tallaria massa les iniciatives. He de pensar bé com ho plantejo pel proper curs…

febrer 17th, 2007

Una visió més crítica de la web 2.0

Potser una visió una mica més crítica de la web 2.0 estaria més ajustada a la realitat. La web 2.0 són unes eines i també són unes determinades empreses al darrera. No entenc per què no es menciona sempre obertament. Ja he escrit més d’una vegada que no m’agrada gens la consideració tan positiva de Google, Flickr o Yahoo. No oblidem que ells han de passar comptes amb els accionistes i no amb els usuaris.

M’acullo a una persona més entesa:

A mí, lo de la ‘web dos punto cero’ me parece una pamema. Y los ideólogos del sarao unos inconscientes utópicos con buena voluntad, o unos interesados. El caso es que en el tema de la dos.0 suele no haber ni pizca de crítica. Pero a poco que uno afine, te encuentras con que servicios como YouTube nos están re-convirtiendo en lo que siempre habíamos sido: consumidores de televisión. Sitios como Flickr se muestran como lo que son: espacios privados, gestionados privadamente. No son por lo tanto ágoras públicas donde mantener un debate abierto. Si algo no es políticamente correcto para los administradores será suprimido del acceso público. ¿Hacia donde nos lleva esta web dos punto cero?

Font original a ConTexto el blog d’Adolfo Estalella

P.S. Un bon exemple és el pollastre que s’està organitzant amb el tema Flickr i Yahoo.

Publicat originalment a Educa’t – educa’m

febrer 16th, 2007

Goliards i “Carmina Burana”

Els Carmina Burana o Poemes de Benediktbeuern són una col•lecció de poemes goliàrdics, trobats el 1803 al monestir de Benediktbeuern (Baviera).

El manuscrit és del segle XIII, però la majoria del poemes són del XII. El manuscrit conté 250 poemes en llatí medieval i 55 en alemany, escrits per clergues o estudiants “vagants” alemanys, francesos, anglesos, etc. anomenats “goliards”.

Els poemes són cants a l’amor i al vi, però també n’hi ha de morals, didàctics i satírics (polítics i anticlericals). Estan inspirats en la poesia clàssica (Ovidi, Horaci i Catul) i popular i escrits generalment en quartetes monorimes. Algunes d’aquests peces tenen notació neumàtica molt primitiva, i posteriorment foren copiats amb neumes sobre línies, la qual cosa n’ha facilitat la transcripció musical.

El 1936 el músic alemany Carl Orff posà en música, en una concepció neoprimitivista, vint-i-cinc dels poemes en una cantata per a cor, solistes i orquestra, que malgrat la seva concepció escènica, és interpretada sovint com a obra de concert.

Festa medieval

font original del text

Carl Orff també és el responsable de la creació d’un mètode d’aprenentatge de la música basat en la cançó, la dansa, el moviment i la interpretació musical amb instruments de placa i percussió d’invenció pròpia. Aquests instruments són alguns dels nostres! Gràcies, Carles!

febrer 15th, 2007

Web 2.0: Un vídeo, una interpretació

Original realitzat per Michael Wesch, professor de Cultura i Antropologia
en la Universitat Estatal de Kansas. Traducció de Campus comunicativo.

febrer 12th, 2007

Isabel Ferrer, professora en pràctiques

Isabel també ha fet les seves pràctiques de professora entre nosaltres. Ens ha iniciat en la música medieval profana, de la mà dels trobadors. Hem escoltat fragments de cançons de trobadors i hem conegut alguns dels trets principals de la seva música i dels instruments que utilitzaven. Moltes gràcies, Isabel.

Molta sort i fins a sempre.

febrer 10th, 2007

Inés Bodelón, professora en pràctiques

Inés ha acabat les seves pràctiques a l’IES. Ens ha deixat molt bones coses i entre elles, una peça instrumental que ha preparat amb els alumnes del crèdit variable.

Inés Bodelon
Moltes gràcies i molta sort!
Fins a sempre.

febrer 9th, 2007

Música medieval 450-1450

Hem començat la música medieval! Ja ens podem preparar perquè ens caldrà posar en marxa totes les coses de música que hem après.
La primera gran distinció és bastant previsible: música profana i música religiosa. Una cançó medieval per a començar.

Trobador anònim de Sant Joan de els Abadesses


Pots escoltar la cançó polsant el botó i obrint una altra finestra. Aniràs a parar al nostre disc virtual. El text és a continuació i, al final del post, trobaràs la traducció.

-oOo-

Amors, merce on sia
no t’i abandonasses,
qe lo meu cor desia
membrando me portases.

I
E no ne crederia
qe t’amor me falsasses
ne a la vita mia
per altre (me)camjasses.

II
Encara no me desespere
d la tu’amistate;
po no te poriria far
falsa desleialtate
al’amor q’eu te port, bela,
pena d’umilitate.

Amors, merce no sia…

III
E se·l tempo no m’engana
qe viva longamente,
ben serai [complit]
de pen’e de turmente.

Amors, merce no sia…

IV
A busca per un bello riso
Deus laxa lo·m credere
qu·eu vauc en paradiso
e eis fors de perilo

Amors, merce no sia…

T R A D U C C I Ó

Amor, que no hi hagi compassió
si no t’hi abandonessis.
és el que el meu cor desitja,
recordant el que m’hauries portat.

I
I per això jo no creuria
que el teu amor fos fals,
ni que al llarg de la meva vida
em canviessis per un altre.

II
Encara no em desespero
de la teva amistat
la falsa deslleialtat
a l’amor que jo et porto
no et portaria cap benefici, bonica,]
plena d’humilitat.

Amor, que no hi hagi compassió…

III
I si el temps no m’enganya
que visqui per molt anys
que jo bé estaré [ple]
de penes i de turments.

Amor, que no hi hagi compassió…

IV
Per un bell somriure en els seus llavis]
Déu em deixà creure
que vaig al paradís
i que en surto fora de perill.

febrer 8th, 2007

Older Posts


Aula de música

Benvinguts al blog d'aula de l'IES Arraona (Sabadell). Aquest espai és públic però està exclusivament adreçat als nostres alumnes i a les nostres classes. Si vols contactar amb nosaltres, escriu-nos!

Els nostres llocs

Coses del Boris

Darreres novetats

Darrers comentaris…

Categories

Pàgines

Meta